Benvinguts al paradís

Els diumenges son dies tristos per als que vivim en un poble i alhora estudiem en la universitat. Abandonar eixe petit paisatge on t'has criat és sempre un esdeveniment gris, tot i que siga tan sols per una setmana de duració. No és patriotisme el que sentim, sinò una sensació de deixar darrere una porció de la vida -la feliç infantesa- que ens va abandonar irremediablement ja fa un temps. És una nostàlgia dels carrers buits, de la pau constant, de la tranquilitat que ho inunda tot com l'aigüa al mes de maig. Són les muntanyes, tan properes, la natura verge que et fa respirar la llibertat amagada en l'aire pur. És el sentiment de conéixer tot el territori palm a palm, fins i tot cadascú dels veïns i les veïnes.

Tota eixa gama d'emocions l'hem deixada darrere, tot i que no vullgam reconéixer-ho. I ara ens penedim de no haver gaudit quan tocava, quan encara podíem. Perque la paradoxa és que, mentre no eixíem d'aquest acollidor paratge, no ens donàvem compte de les seues meravelles, que fins i tot avorríem, i volíem deixar darrere, avorrits d'un panorama tancat que ens oprimia. Pero amb una setmana en la ciutat, tot això canvia. Diuen que no ens donem compte del que tinguem fins que ho perdem, i amb el canvi del poble a la ciutat això pareix una profecia autocumplida.

Quan arriben els dilluns, no ens volem despertar. Ens trobem ja a València i, quan eixim al carrer, ens sentim com Derzu Uzala, perduts en un panorama que ens queda massa gran. Els arbres han canviat per la parsimoniosa acritut dels enormes edificis, que s'alcen com a malformacions aberrants per a la vista. L'aire es torna embarrat pel diòxid dels cotxes i no som capaços de parlar amb les persones ni en els ascensors. Jo ni conec a qui viu en la porta del meu costat, en el pis de lloguer on visc. Com pot ser això? L'individualisme ens aterra, perquè hem estat acostumat, des de xiquets, a jugar al carrer, a estar envoltats de gent per tots els costats. I ara ens encarem a una soledat imposada per la distància i la pressa de la vida urbana.

Ens podrem acostumar a eixe canvi, amb el pas dels anys, però mai oblidarem els paratges on vam créixer. Sempre -en el fons del nostre esperit- desitjarem que arribe el dia que ens toque tornar al nostre poble, eixe xicotet món de fantasia on tot pot convertir-se en realitat. Un món que sempre serà nostre, no com la ciutat, que se'ns rebel.la al.liena. I quan vislumbrem a l'hortizó les muntanyes, sabrem que hem arribat, per fi, al nostre particular paradís.